Avui, 21 de desembre de 2019, més d'un centenar de persones i totes les entitats que formem part de Castelló per la Llengua hem participat en un acte d'homenatge als signants de les Normes de Castelló davant de la casa Matutano, al carrer Cavallers de Castelló. Durant l'acte, dues dones sindicalistes, Zulaika Agustí (STEPV-Iv) i Xelo Valls (CCOO), han llegit el manifest que us copiem a continuació. A més, s'ha ofert una ofrena floral. L'acte s'ha clos amb la muixeranga i els pilars que ha alçat la Conlloga-Muixeranga de Castelló.
Respecte! Dret al valencià, igualtat real
El
21 de desembre de 1932, desenes de persones provinents de diferents
indrets del País Valencià es van posar d’acord, a Castelló, per
signar unes normes ortogràfiques que es coneixerien, a partir
d’aquell moment, com a ‘Normes del 32’ o ‘Normes de
Castelló’.
Com
sabeu, aquest acord, pres sota l’auspici de la Societat
Castellonenca de Cultura, que enguany celebra el seu centenari, va
representar una ratificació de la unitat de la llengua que les
valencianes i els valencians compartim amb la gent de les Illes, de
Catalunya, de l’Alguer, de la Catalunya nord, d’Andorra, de les
zones catalanoparlants de l’Aragó i Múrcia. Amb ells i amb totes
les persones d’arreu del món que s’han fet seua la nostra
llengua; que empren les mateixes paraules que nosaltres per a pensar,
estimar, treballar, emocionar-se, créixer i entendre el món.
Hui,
vuitanta-set anys després, ens apleguem un grup de dones i hòmens a
la Casa Matutano. En el lloc precís on va tindre lloc l’acte de
signatura de les Normes. Hi som per recordar i commemorar aquell fet,
és clar. Però sobretot hi som per a proclamar als quatre vents la
nostra voluntat de mantenir viu l’esperit que animava els promotors
de les Normes. Perquè, aleshores com ara, no tenim cap més
alternativa que la unitat en la diversitat, que l’acostament de
sensibilitats diferents. Perquè els reptes que tenim per davant són
enormes. Perquè necessitem, contra totes les adversitats, convertir
el valencià en una llengua viva, integradora, segura i preparada per
als reptes del present i del futur.
Però
tindre els instruments, com també sabeu, no sempre significa
saber-los utilitzar, o voler fer-ho. Vuitanta-set anys després de la
signatura de les Normes de Castelló, i trenta-sis anys després de
l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, el
valencià, el nostre català, segueix sent una llengua forta en
alguns aspectes però massa feble en molts altres. Perquè la
vulneració dels drets lingüístics dels valencianoparlants continua
a l’ordre del dia:
- Identificacions i detencions il·legals per fer servir la nostra llengua davant de les forces d’ordre.
- Estudiants universitàries que no poden seguir les classes en valencià perquè el docent no està prou qualificat, o perquè un sol alumne o alumna demana un canvi.
- Metges que s’obliden del codi deontològic quan un pacient o una pacient se’ls adreça en una llengua que “no entenen”. O més ben dit: que es neguen a entendre.
- Tribunals que li diuen al nostre govern, escollit democràticament, que NO es pot comunicar en la llengua pròpia amb els governs de les Illes i Catalunya, perquè el “valencià” i el “català” no són, legalment, la mateixa llengua.
- En fi, i per a no estendre’ns més, què podem dir de l’aspiració a expressar-nos en valencià en un judici? Això ja forma part del regne estricte de la utopia.
Per
això, en els vuitanta-set anys de les Normes, estem al carrer per a
reclamar una cosa ben elemental: RESPECTE. Perquè no som ciutadans i ciutadanes
de segona. I no ens resignem a que ens tracten com a tals només per
parlar la llengua
PRÒPIA del País, tan oficial com el castellà. Perquè encara cal
dir obvietats com que no hi ha drets sense deures. I que, perquè els
ciutadans tinguem dret a expressar-nos en la llengua que preferim,
cal garantir que totes les treballadores i els treballadors públics disposen d’una
competència lingüística plena. Perquè, un any més, cal recordar
que no protegir ni promoure la llengua feble ens porta,
inevitablement, a la dissolució del plurilingüisme real de la
nostra societat.
El
País Valencià necessita ja una nova llei d’igualtat lingüística,
que faça possible una convivència real i justa entre les llengües
i els seus parlants, i que pose el valencià al centre, com a llengua
d’acollida i de cohesió de la societat valenciana. Sabem que això
només serà possible si institucions, partits i societat civil remem
plegats. Cordialment discrepants quan calga, clar que sí. Però amb
objectius comuns a l’horitzó. Aquesta és la gran lliçó, per a
la història del valencianisme, dels Huguet, Pizcueta, Revest,
Martínez Ferrando o Porcar de 1932.
Amb
el mateix esperit de concòrdia i d’entesa eixim al carrer,
finalment, per a reclamar a l’equip de govern de l’Ajuntament de
la nostra ciutat el que estem plenament convençuts que també
desitgen. Perquè totes i tots els qui estem hui ací volem la
commemoració de les ‘Normes’ a la Plaça Major. Al lloc i amb la
dignitat que es mereixen com a Bé d’Interès Cultural de tot el
poble valencià. Per això, una vegada superats els obstacles que
impedien els actes el 14 de desembre, demanem garanties que els actes
es podran celebrar amb normalitat, a la Plaça Major, el 15 de
febrer. La memòria dels signants de les ‘Normes’ bé s’ho
mereix.
Per
totes aquelles que han precedit, i per totes les que vindran, Castelló
per la Llengua vos emplacem a continuar reivindicant els vostres
drets. Continuem reclamant la igualtat lingüística real!
Castelló
per la Llengua
Castelló
de la Plana, País Valencià, 21 de desembre de 2019
