L'acte va començar amb la intervenció de Raül Burriel, coordinador de l'ACV Tirant, que va ser l'encarregat de presentar el ponent, Ferran Suary, doctor en Psicologia per la Universitat de València, on exerceix com a professor de Psicobiologia, càrrec que combina amb la seua participació a ELEN (Equality Language European Network), a la Junta Directiva d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i al Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua al País Valencià, entre altres.
Tot seguit va prendre la paraula Ferran Suay, que va voler aclarir que prenia una perspectiva psicològica, cosa que “significa posar el focus en la conducta individual dels parlants de les llengües”; una perspectiva complementària, doncs, als plantejaments sociolingüístics més habituals. De manera que, per a començar, es va centrar en l'evolució del cervell humà des del primer homínid fins els nostres temps, i la relació entre el desenvolupament del cervell i del llenguatge. Suay explicava que “el cervell ha evolucionat per a fer front a la complexitat de les relacions interpersonals: la grandària del cervell està íntimament relacionada amb la grandària dels grups en què es vivia, per tal de fer front a les interrelacions”.
Per a començar a endinsar els assistents en la qüestió dels drets lingüístics, i com a denúncia de l'etnocentrisme i els prejudicis lingüístics que tot sovint condueixen a la discriminació, el ponent va presentar el cas de la tribu dels yanomamis. Diversos grups d'antropòlegs anglesos van estudiar la tribu a partir del segle XIX, tot i que fins el segle XX ningú entre ells no s'havia molestat a aprendre la seua llengua. Diversos etnògrafs havien observat que els yanomamis disposaven de multitud de paraules per a anomenar diverses plomes d'ocells, però que en canvi no en tenien cap que prenguera el significat més global de “ploma”. D'això, en derivaven que el seu llenguatge (i ells mateixos, com a col·lectivitat) estava menys evolucionat, perquè no havia superat l'etapa de la concreció i tenia menys capacitat d'abstracció. Passaven per alt el fet que la tribu usava les plomes com a sistema monetari, i que com a tal, no es podien permetre de confondre un “bitllet” de 100 amb un de 10. D'aquesta manera, la conferència començava posant en relleu els prejudicis lingüístics, i com aquests prejudicis condueixen al menysteniment d'aquestes llengües i els seus parlants.
Així doncs, el ponent tractava de trencar el prejudici de la major utilitat d'unes llengües sobre les altres i amb el prejudici d'otorgar importància a les llengües en funció del seu nombre de parlants. En aquest sentit, subratllava de bon inici que “no hi ha llengües minoritàries, hi ha llengües que estan
minoritzades per raons polítiques” i ho relligava amb els drets individuals dels parlants, entrant ja de ple en el tema central de la conferència: “quan parlem de discriminació o de minorització lingüística estem parlant de discriminació o minorització de les persones, dels parlants. Per tant, quan maltractem una llengua el que estem fent és maltractar els seus parlants”.
El psicòleg va destacar, a continuació, que els parlants de llegües minoritzades pateixen una indefensió
aprehesa, un sentiment d'impotència que condiciona una conducta de subordinació i submissió; tot al contrari dels parlants de llengües
majoritzades, que aprehenen una actitud de prepotència, perquè “per educació” espera que tothom canvie a la seua llengua. Aquestes dues actituds comporten adaptacions cognitives distintes: parlar valencià s'associa a ser maleducat, la llengua és vista com a inadequada per a segons quins usos, es considera difícil, vulgar i fins i tot inútil, i s'acaba associant a un sentiment de vergonya. Per contra, parlar castellà “fa educat”, la llengua es considera fàcil, comprensible i útil, i genera un sentiment d'orgull. En definitiva, “la minorització o majorització de les llengües generen actituds lingüístiques que desemboquen en desigualtat en l'assertivitat i les oportunitats per als seus parlants. Per exemple, que com a client no t'atenguen en la teua llengua provoca una discriminació i un tracte comparativament pitjor”.
Fent un pas més enllà, Suay apuntava que és fonamental que els sistemes democràtics garantisquen els drets lingüístics dels ciutadans: “els drets lingüístics formen part dels drets humans, i en països democràtics les lleis haurien de corregir les desigualtats lingüístiques”. Aquestes mesures correctives es poden dirigir, en primer lloc, a la modificació de les actituds, que acaben afectant, finalment, les conductes dels parlants. I això és a l'abast dels Estats, que poden emprar armes de gran abast, com ara els mitjans audiovisuals o les lleis que defineixen què és “normal”, mitjançant el reforç o el càstig a determinades conductes. La primera norma que s'hauria de dictar, en aquest sentit, és contra el
supremacisme, perquè “dir que una llengua és superior a una altra és el mateix que dir que un home és superior a un altre”. Com que no disposem d'aquests instruments, ara per ara, “a nosaltres ens queda l'acció de baix a dalt, des de la ciutadania, i l'acció individual. Tots tenim un marge d'acció individual, amb el qual podem eixamplar l'espai lingüístic i, per tant, incrementar el nostre radi de comoditat”.
Per a procedir a aquest canvi conductual necessitem, en primer lloc, desmuntar els nostres propis prejudicis (parlar valencià no ens fa maleducats, tancats o provincians). En segon lloc, cal acabar amb el que s'ha anomenat
bilingüisme imbècil, ja que com a parlants d'una llengua romànica tenim facilitat per a entendre'n i una altra i, sobretot, perquè també és una mostra de respecte aplicar a la resta de persones la presumpció d'intel·ligència i capacitat. És el poder qui posa en circulació aquest model de bilingüisme, i ho fa amb la intenció de convertir en inútil la llengua minoritzada: “si fem les coses en bilingüe, fem inútil el valencià, perquè l'invisibilitza i en dificulta l'aprenentatge”. En tercer lloc, cal “eixir de l'armari: deixar de ser valencianocallants o valencianistes
de la secreta, perquè en secret es manté allò que es considera vergonyós”. I, finalment, va demanar als assistents: “autocentrem-nos. Mirem el món des d'on estem, amb els nostres ulls”.
Perquè, en conclusió, “els drets lingüístics s'exerceixen quan parlem, quan parlem en el nostre idioma”.
