Placa commemorativa de les Normes. |
Les Normes l'any 1932: una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país
Com Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant,
«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».
La Casa Matutano. |
Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes
«van vehicular la producció editorial i, en general, la vida cultural del país. Dins el marc legal valencià actual (definit per la Llei d’ús), les Normes de Castelló regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l’Administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’universitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians que estimen la llengua pròpia d’aquesta terra»Cal assenyalar, abans de tancar aquest punt, la importància del fet que els dos principals impulsors de la unificació ortogràfica, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, estiguessen profundament implicats en la política valencianista de l'època: com ha assenyalat reiteradament Vicent Pitarch, les «Normes» són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme, que amb la voluntat de vertebrar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia arriba a la conclusió que només un model de llengua creïble i apte per als usos d'una societat «moderna» permetrà aquesta vertebració de la societat en un sentit nacional. Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada. Aquesta mateixa idea la remarca Lluís Messeguer, que en el seu article «L'edat de Plata» afirma que les Normes certificaven l'entrada del país a la modernitat:
«No cal dir que l'educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n'eren una conseqüència rellevant, en el marc d'una nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX»
Les Normes avui: una lliçó d'unitat i una aposta per la normalitat
Les «Normes de Castelló» han estat, recentment, catalogades com a Bé d'Interès Cultural (BIC) per les Corts Valencianes. I a alguns dels que hi han votat a favor ja els aniria bé que les Normes quedassen reduïdes a mera «peça de museu»: bé que ho demostren quan desdenyen la lliçó que ens han llegat els signants de les Normes i entrebanquen contínuament el procés de normalització del català, llengua pròpia i històrica del País Valencià —amb censura de canals de televisió i intent d'arraconament del valencià a l'ensenyament inclosos. El que cal, doncs, és actuar en conseqüència amb l'exemple que l'acord del 1932 ens brinda. Les «Normes de Castelló» són, per damunt de tot, una aposta per la unitat i la normalitat de la nostra llengua al seu territori històric, i és en aquest sentit que les interpretem i les reivindiquem des de Castelló per la llengua.
Concentració per TV3 a Castelló. |
Les Normes, a més, són una aposta per la vertebració de la societat entorn del seu tret definidor essencial: la llengua. Aquesta aposta implica necessàriament l'establiment de mecanismes que facen viable aquest paper vertebrador de la llengua pròpia i històrica en el seu territori: un pas essencial és, sens dubte, que la llengua exercisca un paper vehiculador de l'ensenyament primari, secundari i universitari del país, perquè sense un accés universal al coneixement del català resulta inviable cohesionar la societat valenciana entorn de la llengua. Però en la lluita per viure amb normalitat en la nostra llengua hi juguen també altres factors, desatesos per l'administració, com ara la integració dels nouvinguts en valencià, o l'ús i la dignificació de la llengua des de les instàncies polítiques. Resulta evident, a més, que l'entrada al segle XXI —a la societat globalitzada de la informació i la comunicació— planteja un conjunt de nous reptes que cal afrontar de la mateixa manera que els impulsors de les Normes van afrontar els que plantejava l'inici del segle XX. Com diu Lluís Messeguer:
«si fa cent anys la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes del 32 a construir la possibilitat de l'escriptura —educativa, literària, comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura en l'agenda del present trànsit de la societat de l'escriptura a la de l'audiovisual, la globalització i la vida multilingüe?»
25 d'abril del 1982, a Castelló. |
«Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem i a la nostra voluntat de restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells. Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més festiva i més clara»Unitat i normalitat, les dues aspiracions que les Normes simbolitzen, i que nosaltres hem decidit assumir: hi posarem tota la voluntat i l'esforç.
Castelló per la llengua
Desembre del 2011, 79é aniversari de les «Normes de Castelló»
__
Fonts d'informació consultables a Internet:
- Bloc L'interés per la llengua dels valencians: «El naixement de les Normes de Castelló» (enllaç)
- Josep Daniel Climent: «El naixement de les Normes de Castelló», i Lluís Messeguer: «L'edat de Plata» al suplement cultural Posdata del Levante dedicat als 75 anys de les Normes (enllaç)
- Joan Peraire i Rafael Serret: «Les Normes de Castelló i el seu context històric i cultural», a la revista Ribalta, número 12 (enllaç)
- Enric Valor i Vives: «Discurs pronunciat per Enric Valor i Vives amb motiu de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant» (enllaç)
- Viquipèdia: «Les Normes de Castelló» (enllaç)