Què són les Normes?


Placa commemorativa de les Normes.
Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

Les Normes l'any 1932: una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país 

Com Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant,
«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»
No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».
La Casa Matutano.

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura, al carrer Cavallers de Castelló, i entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana un «antic dissident de bona fe», segons Enric Valor, que va donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes «autoritats» lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61. 
Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes 
«van vehicular la producció editorial i, en general, la vida cultural del país. Dins el marc legal valencià actual (definit per la Llei d’ús), les Normes de Castelló regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l’Administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’universitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians que estimen la llengua pròpia d’aquesta terra»
Cal assenyalar, abans de tancar aquest punt, la importància del fet que els dos principals impulsors de la unificació ortogràfica, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, estiguessen profundament implicats en la política valencianista de l'època: com ha assenyalat reiteradament Vicent Pitarch, les «Normes» són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme, que amb la voluntat de vertebrar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia arriba a la conclusió que només un model de llengua creïble i apte per als usos d'una societat «moderna» permetrà aquesta vertebració de la societat en un sentit nacional. Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada. Aquesta mateixa idea la remarca Lluís Messeguer, que en el seu article «L'edat de Plata» afirma que les Normes certificaven l'entrada del país a la modernitat:
«No cal dir que l'educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n'eren una conseqüència rellevant, en el marc d'una nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX» 

Les Normes avui: una lliçó d'unitat i una aposta per la normalitat 

Les «Normes de Castelló» han estat, recentment, catalogades com a Bé d'Interès Cultural (BIC) per les Corts Valencianes. I a alguns dels que hi han votat a favor ja els aniria bé que les Normes quedassen reduïdes a mera «peça de museu»: bé que ho demostren quan desdenyen la lliçó que ens han llegat els signants de les Normes i entrebanquen contínuament el procés de normalització del català, llengua pròpia i històrica del País Valencià —amb censura de canals de televisió i intent d'arraconament del valencià a l'ensenyament inclosos. El que cal, doncs, és actuar en conseqüència amb l'exemple que l'acord del 1932 ens brinda. Les «Normes de Castelló» són, per damunt de tot, una aposta per la unitat i la normalitat de la nostra llengua al seu territori històric, i és en aquest sentit que les interpretem i les reivindiquem des de Castelló per la llengua.
Concentració per TV3 a Castelló.
Les Normes certifiquen l'aposta per la unitat de la llengua que parlem a dalt i a baix del Sénia. La vertebració de la comunitat catalanòfona es presenta més necessària que mai en el món globalitzat en què vivim, ja que ens permet situar-nos —amb 13,6 milions de parlants potencials i 10 milions de parlants efectius— com una comunitat lingüística mitjana, amb un potencial equivalent o superior a llengües com el danès, el txec, el finès, etc. En aquesta perspectiva, és necessari unificar els esforços per la normalització de la llengua als territoris on és parlada, intensificant les iniciatives de promoció conjunta i explorant vies per establir més punts de trobada —entre d'altres, entre les institucions acadèmiques que regulen la normativa de la nostra llengua. Contra els qui ens volen aplicar el «divideix i venceràs», ens reivindiquem en el lema que diu que «la unió fa la força».
Les Normes, a més, són una aposta per la vertebració de la societat entorn del seu tret definidor essencial: la llengua. Aquesta aposta implica necessàriament l'establiment de mecanismes que facen viable aquest paper vertebrador de la llengua pròpia i històrica en el seu territori: un pas essencial és, sens dubte, que la llengua exercisca un paper vehiculador de l'ensenyament primari, secundari i universitari del país, perquè sense un accés universal al coneixement del català resulta inviable cohesionar la societat valenciana entorn de la llengua. Però en la lluita per viure amb normalitat en la nostra llengua hi juguen també altres factors, desatesos per l'administració, com ara la integració dels nouvinguts en valencià, o l'ús i la dignificació de la llengua des de les instàncies polítiques. Resulta evident, a més, que l'entrada al segle XXI —a la societat globalitzada de la informació i la comunicació— planteja un conjunt de nous reptes que cal afrontar de la mateixa manera que els impulsors de les Normes van afrontar els que plantejava l'inici del segle XX. Com diu Lluís Messeguer:
«si fa cent anys la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes del 32 a construir la possibilitat de l'escriptura —educativa, literària, comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura en l'agenda del present trànsit de la societat de l'escriptura a la de l'audiovisual, la globalització i la vida multilingüe?»
25 d'abril del 1982, a Castelló.
En definitiva, des de la plataforma Castelló per la llengua entenem les Normes com un esperó per treballar per la normalitat de la nostra llengua en tots els àmbits, per tal d'aconseguir estar a l'alçada dels moments que ens ha tocat viure. Assumint la lliçó d'entesa, unitat i fermesa que les Normes representen, fem nostres les paraules que Joan Fuster va pronunciar a la plaça de bous de Castelló el 25 d'abril de 1982, en la celebració del 50é aniversari de les Normes, d'una vigència total en el moment present:
«Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem i a la nostra voluntat de restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells. Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més festiva i més clara»
Unitat i normalitat, les dues aspiracions que les Normes simbolitzen, i que nosaltres hem decidit assumir: hi posarem tota la voluntat i l'esforç. 

Castelló per la llengua
Desembre del 2011, 79é aniversari de les «Normes de Castelló»


__

Fonts d'informació consultables a Internet: 
  • Bloc L'interés per la llengua dels valencians: «El naixement de les Normes de Castelló» (enllaç)
  • Josep Daniel Climent: «El naixement de les Normes de Castelló», i Lluís Messeguer: «L'edat de Plata» al suplement cultural Posdata del Levante dedicat als 75 anys de les Normes (enllaç
  • Joan Peraire i Rafael Serret: «Les Normes de Castelló i el seu context històric i cultural», a la revista Ribalta, número 12 (enllaç
  • Enric Valor i Vives: «Discurs pronunciat per Enric Valor i Vives amb motiu de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant» (enllaç)
  • Viquipèdia: «Les Normes de Castelló» (enllaç)